La llum de Poisson

Quan un feix de llum incideix sobre un forat, si aquest és prou petit en relació a la distància en què es projecta aquell, la geometria de la projecció és un cercle, o en el cas d’una superfície no perpendicular al feix, lògicament, una el·lipse.

Això és exactament el que passa amb la llum que ha travessat el forat de la clau d’aquesta porta. Si posàssim la mà, o un paper a prop de la porta, retrobaríem el perfil del pany. Però lluny... una el·lipse gairebé perfecte. L’explicació de tot plegat la va avançar Christian Huygens (1629-1695) en formular el seu principi. Qualsevol punt que rep un front d’ones, es converteix en un emissor secundari d’un nou front. La naturalesa ondulatòria de la llum (recordau la disputa amb els Newtonians que trobaven que era corpuscular, la cara i la creu d’una mateixa moneda) fa que a les voreres del forat s’hi produeixin efectes de difracció que porten a la circular conseqüència.

Aquesta és, per exemple, l’explicació de les ones circulars que reprodueix na Foradada (que fa de vorera d’un forat, bon exemple!) en el front d’ones gairebé paral·leles que li arriben de lluny, des de la dreta.

Doncs intentant explicar més a fons tot això, Agustin Jean Fresnel (1788-1827) coetani per tant de Beethoven, presentà un informe davant un tern d’asos: Laplace, Poisson i Biot.

En analitzar-lo, Poisson dugué els postulats teòrics que predicava el model de Fresnel a les últimes conseqüències i deduí, matemàticament, que l’ombra d’un punt opac havia de ser precisament un punt lluminós rere seu! El tribunal, encoratjat pel president de l’Acadèmia, François Arago, muntà l’experiment per comprovar aquest fet insòlit i comprovà, efectivament, que així succeïa. Una vegada més, les matemàtiques s’havien avançat a l’experiència. (Podeu llegir més sobre aquesta història en el blog de Fernando del Álamo, Historias de la Ciencia.)

París, bressol de la matemàtica i la ciència moderna, dedica els millors monuments als seus científics. La República Bananera on ens ha tocat viure manté secretàries d’Estat de Recerca (Carmen Vela) que no s’estan de dir que a Espanya hi ha massa investigadors (Diari ARA, 1-7-2012, pàg. 29).