SBM-XEIX
SBM-XEIX
Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX

Arrel de la web > Cultivar la mirada matemàtica > Una lluna cartesiana

Una lluna cartesiana

dijous 15 de juny de 2006, per  Josep L. Pol i Llompart

Etiquetes: Geometria Història de les matemàtiques Àlgebra
JPEG - 142.8 kB
Una lluna cartesiana

Casal Solleric, Palma

La lluna ha estat des de l’albada dels temps un símbol d’allò ideal, d’allò més pur. Quan una persona vol allò inabastable es diu que demana la Lluna. Però al llarg de la història, alguns savis han aconseguit de caçar-la. Podríem dir que René Descartes (1596 - 1650) ho feu amb els seus filats. El 8 de juny de 1637, publica a Leiden el seu “Discurs del mètode per guiar bé la raó i cercar la veritat en les ciències, seguit de la diòptrica, els meteors i la geometria, assaigs sobre aquest mètode”, conegut senzillament com a “Discurs del Mètode”. Amb aquesta obra assistim al naixement de la Geometria Analítica. Descartes segueix el camí traçat per Euclides i altres clàssics, però amb la genial idea d’introduir un sistema de referència geomètric que dotarà els punts de l’espai d’unes coordenades -a partir d’ara- cartesianes. És tracta d’una simplificació, d’una abstracció del natural marc de referència espacial a què està subjecte qualsevol objecte. Ha costat mil·lenis, però ara ja es pot parlar amb propietat matemàtica de posició relativa. Amb les coordenades cartesianes, l’àlgebra es posa a disposició de la geometria i aquesta, dota de significat geomètric les operacions algebraiques. Que menys, doncs, que dedicar a Descartes un cràter de 48 km a la Lluna.

Respondre a aquest article