50 anys i 1 dia

Ahir, dia 7 de desembre de 2012, es complien cinquanta anys de la impressió en primera edició del darrer volum, el desè, del Diccionari Català Valencià Balear. Obra magna de la qual ja en vaig parlar en la primera mirada d’enguany. Sempre és poc el reconeixement a la tasca dels filòlegs il·lustres Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Vagi per endavant la meva veneració.

Els diccionaris són una font de coneixement matemàtic inestimable. I no m’estic referint a les definicions de conceptes matemàtics, que són per regla general magretes, sinó a tot allò que les paraules i els seus origens ens expliquen. Per ells -els diccionaris- sabem que hi ha llengües en què el cinc comparteix habitacle lingüístic amb la paraula mà o que en basc, vuitanta és el mateix que quatre vints (igual que en francès), la qual cosa ens informa de l’existència d’un primitiu sistema vigesimal en aquestes geografies.

Però al cap i a la fi, qualsevol nombre es basa en l’acumulació d’unitats i així ho expressen la majoria de diccionaris. Al DCVB i al DIEC2, el nombre dos es defineix com un més un, el nombre tres com dos més un, etc. Aquest sistema de definició segueix fil per randa l’afirmació de Schopenhauer quan diu que tot nombre enter natural pressuposa els precedents com a causa de la seva existència. El problema, lògicament, el tendrem a l’hora de definir l’u. I en aquest cas, la majoria de diccionaris fan ús de la referència mútua, dient que l’u és allò del que els demés nombres en són agregats. I ben pensat, així és com es pogué arribar històricament al concepte de nombre. No té sentit el concepte d’unitat sense la repetició, sense la multitud.