No hi ha al cel tantes estrelles...

Sa Ràpita, Campos

... com vegades pens en vós. Podeu imaginar-vos un amor més gran que aquest que pregona l’enamorat de na Blanca Roseta en una cançó popular eivissenca? Anem a pams.

A mi, de petit, quan em parlaven del nombre més gran que pogués imaginar em deien que pensés en els grans d’arena de la platja, o en les gotes d’aigua de la mar. No és això el coneixement? La comparació, la classificació en classes segons un criteri, posar nom... Això darrer és molt important. De qualque manera, el nom és font de tranquil·litat. Un pot no saber res d’un escarabat de platja gros, marró tacat de blanc, però si algú ens diu que es tracta de l’escarabat de Sant Joan, donam per fet que aquella persona el coneix.

Que jo sàpiga, la xifra més gran que existeix amb nom propi és el googolplex. És a dir, deu elevat a un googol. I clar, un googol, és 10^100. Una bestiesa. Sembla que l’ordre del nombre dels grans d’arena de tota la terra és de 26 (zeros), inclosa tota la dels deserts. Carl Sagan ja ens deia que el nombre d’estrelles de l’univers podia ser encara superior, cosa que sembla s’ha verificat. Fins i tot després d’una ràpida navegació per la xarxa, un se’n tem que l’ordre de partícules de l’univers podria ser "només" de 80 (zeros).

Sembla que el nom de googol fou encunyat pel matemàtic nord-americà Edward Kasner, després de fer cas al balbuceig del seu nebot de nou anys. Nom que va inspirar l’enginyer Larry Page i el matemàtic Sergey Brin a l’hora de batejar el cercador que havien creat el 1995.

Potser ara, quan trobàssim la nostra Blanca Roseta, navegant per la xarxa o en un catamarà, li hauríem de dir: T’estim un googol!