L’escarabat daurat

Sa Cabaneta

Hi ha en el corral una perera que, per no ser esquitada, fa de la seva fruita la menja predilecta d’alguns animalons. M’agrada pensar que, de qualque manera, aquestes peres són un present de la natura cap a la natura i no un dret exclusiu de les persones.

Sigui com sigui, el darrer convidat en comparèixer –entrada la canícula- és aquest escarabat daurat o brunyidora (Potosia cuprea). És un animal extraordinàriament bell. De reflexos metàl•lics, que van des d’un vermell d’aram fins a verds intensíssims, aquest insecte sol presentar també coloracions àuries que justifiquen el seu nom.

I ha estat així que he recordat el títol d’una lectura de joventut que, sortadament i merescuda, ha passat les diferents triadelles al llarg dels anys: l’escarabat daurat d’Edgar Allan Poe. Supòs que aquest degué ser el meu primer encontre amb la criptografia. A la narració hi trobam ben entrellaçat un codi de substitució elemental en el que cada lletra del missatge és substituït per un altre signe. L’anàlisi de freqüències dels símbols que hi apareixen, molt ben explicat per l’escriptor americà, delaten la fragilitat d’aquesta encriptació. Una bona excusa per revisar llavors l’article l’estrany cas del foraster bru de Paul Hoffman al llibre -ja exhaurit- La revenja d’arquímedes de la col·lecció Scientia de la UIB. Per ell ens assabentam que Juli Cèsar ja va utilitzar aquesta casta de codi fent una translocació de cada lletra per la que ocupava tres llocs més endavant. Que el codi que surt a la Bíblia al llibre de Jeremies s’anomena Athbash, on cada lletra de l’alfabet és substituïda per la lletra que ocupa el mateix lloc una vegada ordenat tot l’alfabet a l’inrevés. I que Maria I d’Escòcia, tot i millorar aquests sistemes amb la introducció de símbols sense sentit, perdé literalment el cap perquè Sir Francis Walsingham (fundador del servei secret britànic) fou prou bo com per desxifrar la conspiració d’aquella contra la seva cosina, la reina Isabel I.