Aucells són qui no van sols,...

Aucells són qui no van sols,...

Son Gotleu, Palma

... ans van tota hora ensems, axí com són coloms e estornells (Ramon Llull).

Ningú no dubtarà mai, mirant el conjunt d’un arbre, si aquella fulla és o no seva. La pregunta deixarà de ser trivial en el moment que ens facin classificar en esbarts disjunts els estornells paralitzats a la imatge: tindrem ara, com a mínim, una sèrie d’elements dubtosos. Si el que volem agrupar en classes són els clústers d’humitat condensada dels núvols, la gent ens començarà a mirar malament. I quan proposem de destriar i classificar els elements que formen el complementari blau de fons, definitivament ens haurem quedat sols. Fins a 1964, la teoria de conjunts dictava que quan un element era caracteritzat, o bé pertanyia a un conjunt, o bé n’estava exclòs. Filla de la teoria de conjunts de G. Cantor, la teoria dels conjunts borrosos creada per l’enginyer azerbaitjanès L. Zadeh ens surt a camí per auxiliar-nos. A partir d’ara, un element podrà pertànyer “una mica” a un conjunt i, alhora, “una mica” a un altre. Per això, la lògica difusa permet escometre el problema de l’ambivalència, tan freqüent en les situacions reals. La subjectivitat o vaguetat no són ara un problema. Des dels treballs primigenis implementats per Zadeh al MIT o a la Universitat de Columbia dels EEUU fins a les modernes rentadores domèstiques, la teoria dels conjunts borrosos en proporciona una eina més per anar superant l’horror vacui del caos.