Compte enrere

Jaume III, Ciutat de Mallorca

Llegint pel carrer un llibre de Fernando Muñoz sobre la història dels calendaris i els rellotges se’m fa topadís aquest semàfor amb un dispositiu de compte enrere per saber els segons que falten per canviar de color.

Si demanàssim a algú en quines situacions s’empra el compte enrere, apareixeria amb facilitat el cas del llançament de les naus espacials i el cas dels temporitzadors de les bombes en les pel·lícules d’acció. I pel que sé, el compte enrere ja era utilitzat en les pel·lícules de coets abans que aquests fossin llançats realment.

El que ja no és tan conegut és la manera que tenien els romans d’identificar els dies del mes, precisament en compte enrere. Només tres dies tenien nom propi. El primer dia de cada mes s’anomenava Kalendas (i d’aquí el genèric de calendari), el cinquè (o setè si era març, maig, juliol o octubre) era dit Nonas, mentre que el tretzè (o quinzè en el cas d’aquells mesos) tenia l’etiqueta d’Idus. A partir d’aquí, els altres dies s’etiquetaven amb el nombre de dies (més un) que faltaven per arribar a un dia amb etiqueta pròpia. D’aquesta manera, el VI Kalendas Martii era el nostre 24 de febrer en un any no bixest.

Aquest "nombre de dies més un" es deu al costum que tenien els romans de comptar de manera inclusiva, és a dir, de comptar tant el dia de partida com el d’arribada. Alguns rastres d’aquesta manera de fer els trobam també en els intervals musicals (l’octava són en realitat set intervals) o quan col·loquialment deim, per exemple, "de diumenge en vuit" per significar el pas d’una setmana.

Un altre cas particular que computa el temps que falta per arribar al dimecres de cendra tot partint del dia de Nadal, que era mostrat a la gent en forma de neules penjants i que encara es viu en algunes esglésies, ja l’explicàrem en una altra mirada matemàtica.