El bes de les paral·leles

El bes de les paral·leles

Baixador del tren, es Figueral.

Una de les comparacions més tendres -sinó la primera- que record haver rebut per poder assimilar conceptes matemàtics és el de l’associació de línies paral·leles i vies de tren. No crec que Euclides (s. III aC) utilitzés la mateixa comparació alhora d’explicar el 5è postulat del primer llibre dels seus Elements (dues línies coplanàries que no siguin paral·leles es tallen en algun punt), però és curiós pensar que aquests enginys contenen en si mateixos, també, l’essència de les geometries no euclidianes. La geometria clàssica o Euclidiana (5 postulats, 23 definicions, 13 llibres) és el paradigma de sistema racional i deductiu. Una construcció tan sòlida que resistí el setge de molts de savis durant més de dos milenis. Ben segur que Gauss, Lobačevskij, Riemann o Bolyai estimaven Euclides. Vertader amor matemàtic. De fet, l’estimaren tan intensament que arribaren necessàriament a la separació. Encara no la tenc, però he trobat coses tan magnífiques que resto astorat. Seria una llàstima infinita si aquestes coses es perdessin com tu, mon estimat pare, que ets al límit d’admetre-les quan les veus. (d’una carta de Janos Bolyai al seu pare Wolfgang, 1823). Després, en el dia a dia, les paral·leles segueixen fent el seu curs pausat, estable, segur, anodí, enyorívol.