Fractus

Fractus

Es Guix, Escorca

La naturalesa ha estat -des de sempre- font d’inspiració per a totes les branques del saber humà i les matemàtiques no en són una excepció. Aïllat de la soca, el cimal d’un pi reprodueix en si mateix l’estructura completa de l’arbre. I és aquesta mateixa estructura la que tornarem a trobar íntegra en cada una de les branques del cimal. Aquest fet duit a l’infinit, produeix objectes matemàtics en els quals “el tot” està contingut en les parts. Aquesta bella metonímia matemàtica pot ser una plataforma senzilla per abordar un complex grup de geometries conegudes avui dia com a fractals. Del llatí fractus, bocí, aquest és el terme emprat per descriure els objectes matemàtics infinitament fragmentats. Fa ben poc, tinguérem a Mallorca el privilegi d’escoltar un dels cappares i pioners, Benoît Mandelbrot (Varsovia, 1924), tot i que el naixement d’aquesta nova geometria es remunta a principis del segle XX amb treballs com els del teutó Cantor o el suec Koch. En l’actualitat, no es pot concebre la geometria fractal deslligada de les eines informàtiques. També és habitual associar els conceptes de fractal i caos per allò que tenen -per se- d’inabastables. Però tal com diu l’il·lustre metereòleg Miquel Ballester, el caos, lluny d’ésser el dimoni, és profundament humà.