Omnes ferunt, ultima necat

Omnes ferunt, ultima necat

Sa Muntanya, Puigpunyent.

Quin sistema de numeració empraven els habitants prehistòrics de les illes Balears? No ho sabem, com tampoc no sabem la seva llengua. A més, segurament, si en sabéssim una, sabríem l’altra. Nogensmenys, la invenció de l’escriptura està lligada a les matemàtiques. L’escriptura, una de les atribucions humanes més preuades, nasqué a Babilònia fa més de 4.000 anys per necessitats estrictament comptables. Als sumeris devem el fet de mesurar el temps i les coordenades angulars per dotzenes i seixantenes. Després, amb els romans, es va recular en aquest aspecte i vàrem haver d’esperar fins l’any 1202 perquè Leonardo Pisà ens digués que era ben hora d’apuntar-nos al sistema decimal posicional indo-aràbic. No es estrany, idò, que mig mil•leni després, a Mallorca, encara hi hagués qui mesclava els dos sistemes. Fixau-vos quina delícia: 6, 7, 8, 9, 10, X1, X2. Com tants d’altres nins, quan la meva filla gran aprengué a comptar més de quinze, tot d’una es va llançar: disset, divuit, dinou, “dideu”. Lògica en estat pur.
(El títol de l’article correspon a la màxima llatina habitual als rellotges de sol -que no aquest- i que es pot traduir -parlant de les hores- com allò de "totes feren, la darrera mata")